Us presentem un petit escenari creat per Goolworks, que ens duu a una ambientació una mica diferent del Benvinguts a Loden; aquesta vegada heu de salvar el bon nom d'un pobre sabater acusat falsament d'un crim ben estrany. Enrenou social, guerra de classes i surrealisme a tombant de segle!
El trobareu aquí de franc. Gaudiu-lo!
Tenim un enregistrament de la mateixa partida amb un altre grup, l'Albert del Moviment Ondulatori i la Júdit en aquest cas. Gaudiu-la!
https://open.spotify.com/episode/6ykxAH2mcih9M39rA7s4Tp?si=8219defca48346b9
Recentment vaig tenir l'oportunitat de dirigir per primera vegada La il·luminació de monsieur Faucher (encara no ho havíem pogut fer!), l'aventura d'iniciació disponible actualment per al Misèries i malaurances. I va anar molt bé! Us fem cinc cèntims sobre l'experiència i compartim algunes coses i reflexions derivades per si us fan servei.
Crítiques i dificultats Tot i no haver-la dirigit abans, sí que és veritat que havia rebut comentaris de diversos màsters que han anat dirigint la partida. En l'apartat negatiu, m'explicaven, havien trobat tres dificultats:
1) Una composició de personatges una mica complicada per aprofitar la vessant de les faccions enfrontades, pot generar problemes en grups on els jugadors no es coneixen.
2) Que no hi hagi vincle entre els personatges, dificulta l'arrancada.
3) La partida era curta i si et despistaves, la història se n'anava en orris molt ràpid.
4) La gestió del temps (concretament els 12 torns de joc) és problemàtica i el mòdul no ofereix cap solució per a fer-ho.
Amb tots aquests temes al cap i una taula de luxe amb habituals del Catau de la Quimera com en Roger, l'Arnau i el Carles, i un convidat molt especial com en Montver vingut especialment per l'ocasió, ens vam posar mans a l'obra amb els personatges i trasfons que estan disponibles a la secció de recursos de Misèries (una composició, val a dir, força picant, que ens va la gresca: Frondeur vs Nobilista vs Cardenalista vs... Habsburg!). D'alguna manera, em sembla que el punt 1 pot ser una dificultat o un avantatge segons què busqui cada grup, i a mi m'enamorava la idea de tenir un final tan obert i que posés a prova els personatges, formant aliances inesperades, etc. En tot cas, se m'acut que per a grups on prefereixin evitar la confrontació, el punt 1 es pot evitar fàcilment amb una composició més neutra, ja siguin tots d'una sola facció, de faccions amb objectius compatibles o alguna variant. Un altre experiment que pot ser interessant de fer és d'assignar a cada jugador d’un o dos PNJs seqüaços que tinguin situats en un punt prèviament acordat, de manera que els PJs es puguin valdre d'astúcies addicionals, duent els seus companys a emboscades inesperades que puguin convertir la inferioritat numèrica en embats ajustats per premiar l’astúcia...
Pel que fa als punts 3 i 4, crec que no és pas una aventura especialment breu, i que la gestió dels torns és una qüestió amb diverses solucions, però en parlem més avall.
Prolegòmens
Tornant a l'experiència: vam començar la partida incorporant una mena de fals Motif, ja que sí que em sembla cert que el punt 2 es problemàtic. En el nostre cas, vam fer un petit pròleg on cada personatge tenia una breu entrevista amb el seu patró, i se l'informava del punt de trobada amb una sèrie de dames i cavallers amb qui s'esperava que cooperés dins del marc d'un grup anomenat Els amics de la ciutat. D'alguna forma, tot i no ser un vertader Motif, això actuava de la mateixa forma mecànicament, oferint una xarxa de seguretat addicional per si tot estava a punt de petar en algun moment: al cap i a la fi, la cooperació era fins a cert punt necessària per tal que tots i cada un dels membres aconseguissin com a mínim part de la seva recompensa (o no acabessin pagant, en grup, els plats trencats).
D’altra banda, tot i que no m’agrada dedicar massa temps a explicar el sistema, ja que penso que sol ser més agraït i útil explicar-lo sobre la marxa, sí que vam compartir els rudiments bàsics amb els participants, i també donar-los la possibilitat de situar-se dins de l’acció, en aquell punt de trobada a les fosques davant del cementiri i presentar-se davant al resta dels companys, a més de familiaritzar-se amb les fitxes i els rerefons i objectius.
La partida
El grup s'endinsa al Cementiri dels Sants Innocents de forma ben decidida, avançant-se sense dil·lació a la massa furibunda. En aquest punt, em sorprenen, ja que el grup decideix separar-se, regalant-me l'oportunitat de tirar dues vegades per encontres. Els uns es dirigeixen cap a uns estranys sorolls que resulten ser uns saquejadors de tombes que enxamplen en plena feina. Si no recordo malament això dona peu a una escena un pèl còmica, on després de reduir a un dels lladres, un dels mosqueters baixa a la tomba excavada, deixant a la monja a soles amb un altre lladre armat amb una pala i pocs miraments, tot i que finalment el segon mosqueter salva els mobles del grup.
En paral·lel, l'astut ocultista avança en la fosca i, superant entrebancs menors, acaba anant directe cap al forat a la galeria nord on s’amaga l’entrada a la cripta d’en Faucher.
Tanmateix, els seus 3 companys gens preocupats per la situació, decideixen desviar-se fins a l’església per descartar que el nigromant s’amagui al temple i preguntar als sacerdots si els han vist. El trio acaba trobant el suport dels novicis, que alterats per l’incident amb els lladres de cadàvers responen als precs dels forasters fugint d’estudi i responent-los amb interès a l’altra pregunta que feien: si en sabien res d’un foraster que rondava el cementiri, davant del qual els redirigeixen cap al nord, adduint que fa dies que s’hi senten sorolls poc habituals.
Amb el trio encaminats cap al nord i l’ocultista solitari ja arrossegant-se túnel amunt i sentint el solil·loqui d’en Faucher, vaig treure de nou el rellotge i la taula d’atzar, amb el qual el trio es va topar amb una avançada de la turba per començar a posar-los nerviosos i a visualitzar el problema que els estava a punt de caure al damunt. El trio va esquivar els dos individus que els rondaven, no sense fer una petita volta i finalment acabar al punt de la galeria indicat pels novicis. Durant tot el procés, vaig utilitzar un rellotge a l’estil Blades in the Dark, deixant que cada personatge fes una acció cada torn abans de marcar una ratlla en aquest rellotge de 12 espais, que ni cal dir va tenir un efecte dinàmic i d’aiaiai, encara queno se sabés què passaria en revassar el límit.
El trio va acabar endarrerint-se bastant (val a dir que no vam tornar a fer servir la taula d’encontres: l’entenc com un suport però a partir de cert punt els jugadors generaven la seva pròpia activitat i no semblava adient, per narració ni per temps de jocs afegir més llenya al foc). Ja era el torn 8 o així quan van arribar a la galeria del nord, de manera que aviat es produeix una topada entre el trio i en Rovere, moment en que l’Ocultista estava emergint del túnel, acompanyat del nigromant a qui havia aconseguit convèncer per les bones. Així, es produí una tensíssima escena en que d’una banda teníem un trio rodejat d’aguerrits militars, liderats per l’implacable Rovere, i una bona colla de civils emprenyats amb ganes de gresca, tots plegats demanant explicacions de què dimonis feien a aquelles hores al cementiri, i de l’altra, els dos individus arrossegant-se per les ombres intentant sortir d’aquell cul de sac amb la turba a pocs metres seu (i habilitats de Sigil de pena...).
El primer front el vam solucionar per via d’un combat dialèctic entre la monja i en Rovere, cada bàndol amb el suport puntual dels respectius companyants, ja fos amb arguments de suport o llançament de pedres o tomàquets, segons el cas. Convenientment, el trio va presentar-se com a seguidors de la causa de Rovere, ajudant-se del seu coneixement d’història en reconèixer a l’heroi de Rocroi, però sobretot de les paràbules religioses de la monja.
El segon front, el vam resoldre amb una sèrie de tirades (tres si no recordo malament) per allunyar-se amb seguretat del racó del cementiri plagat d’hostils, amb uns petits bonificadors per la foscor i negatius en funció de la proximitat del grup d’hostils, donant peu a algunes tirades força tenses i alguna despesa de Pell mortal.
Desenllaç
Amb els dos flancs resolts i arreglant-se-les molt bé, els 4 personatges acaben enretirant-se del cementiri a través de la sortida de la font de les nimfes. Una feina inesperandament neta, val a dir! En aquest punt va arribar el moment de fer un pas enrere i deixar que els personatges parlamentessin sobre quin curs seguirien, ara que estaven a una distància prudencial del cementiri, tot i que al cap d’un estona començarien a sentir-se proclames als carrers adjunts del cementiri, indicant clarament que el Coronel i els seus havien esbrinat l’engany i s’afanyaven a encalçar als personatges (més que res per no perdre massa pistonada).
Així, després de certs desacords inicials, l’ocultista acaba convencent als companys d’anar fins a la riba del Sena, on esperen “amics” per ajudar-los (diria que els va presentar com a servents del rei, el qual era tècnicament cert, si bé es referien al rei... espanyol, òbviament. En aquest punt, faig un incís, perquè vaig decidir fer una mica de trampa. Rellegint l’escenari, i sabent que algunes crítiques a l’escenari es referien a que era molt breu, vaig optar per considerar “cànon” la part de l’escenari on detalla l’estratagema espanyola per fer-se amb el nigromant, sense haver d’esperar que sortís el resultat adient a les tirades d’encontre.
D’aquesta manera acabem la partida amb una escena al port del Sena, sota el pont del diable, amb una embarcació d’aspecte peculiar i un grup de mariners amb pintes poc recomanables, així com la patrona sevillana de l’embarcació, que ve a rebre els herois i agraeix el patriotisme de cartera de l’ocultista, assegurant-li que “el Rey” li pagaria la suma acordada, i que ella li’n donaria el primer avançament, tot traient una pistola menuda i descarregant-la al pit del pobre ocultista...
D’aquesta manera, em va semblar que es podia tancar l’escenari redimint en certa manera el traidor i encaminar l’escenari cap a un combat final més dramàtic amb uns 9-10 mariners (alguns ocults en emboscada a les ombres del pont). El combat va sortir bé, si bé la fortuna i el fet de subestimar el potencial que aportaven al grup 2 mosqueters van fer que fos menys ajustat del que hauria volgut. De temps, vam acabar fent una mica curt, anant-nos-en cap a les 4 hores, així que ja ens va venir bé fer una resolució que no s’allargués massa (en aquest sentit, el sistema de moral ens va venir de perles tan bon punt va caure la Sevillana i el seu guardaespatlles). Després d’aquest pas en fals, els jugadors van acordar acudir al prebost dels mercaders, qui els va acollir de braços oberts prometent-los eixopluc i recompensa, vinguessin d’on vinguessin...
Conclusió
El resum és que em van quedar molt bones sensacions de l’escenari, i tot i que el Misèries és un sistema que cal dur bastant apamant i controlat per gaudir-lo al màxim, aquesta primera presa de contacte va ser molt agraïda i divertida (el joc de lleialtats i alguns incidents amb l’oposició i les escenes de tensió van generar força rialles).
Respecte a les dificultats anticipades, potser per la taula que em va tocar, el punt 1 (conflicte entre jugadors) no em va resultar gens problemàtic, ans el contrari, va afegir dinamisme al joc). Pel que fa al punt 2 (nexe entre jugadors), sí que em sembla del tot indispensable afegir una mica de morter que ajunti els personatges i els doni una “xarxa de seguretat” en cas de discrepàncies importants en moments clau, però sobretot un pretext que ubiqui i vinculi els personatges a l’inici de l’aventura, per evitar desorientació inicial. Pel que fa al punt 3 (brevetat), em sembla que l’escenari té molta matèria que es pot utilitzar si les taules o els jugadors són capriciosos, ja sigui determinant a dit que entrin en escena els ditxosos lansquenets (tinc moltes ganes de veure com funciona a taula aquesta opció, que d’altra banda sembla mortal de necessitat, el que obre vies de submissió i servitud interessants). Alternativament, em sembla que el rerefons de les faccions és tan ric que potser és la manera més interessant d’allargar un escenari que pel que sigui hagi sortit massa fàcil, per exemple fent aparèixer en escena una segona o fins i tot tercera facció en el moment d’entrega, o d’alguna altra forma obligant a dur a terme negociacions entre les parts fent valer les dues peces d’interès en joc (l’artista i la calavera), i terceres peces possibles (com el llibre, si pensen en agafar-lo, o diners i favors a canvi de cedir envers un tercer...). Per últim el punt 4 (gestió dels torns), crec que la gestió habitual de torns és més que suficient per mantenir el dinamisme i la tensió, o fins i tot es pot optar per plantejaments més estrictes si sembla que 4 accions per torn són massa o massa densos, com ara utilitzant la tesi de Torchbearer, on els jugadors tenen només 1 acció grupal per torn.
Ara, ém queda pendent acabar de dissenyar un escenari de seqüela on, mesos després del rescat, el Sr. Faucher tornarà a ser protagonista, aquest cop del tot voluntari...
Sobre l'Íncube (LL4 p 116)
El terme “íncube” (del llatí incubus, “el que jeu a sobre”) té un ús doble en els textos del segle XVII:
A. En medicina: Incubus es feia servir per descriure un fenomen que avui anomenem paràlisi del son. Es definia com una sensació d’ofec nocturn, com si un pes enorme o un ésser estigués assegut damunt del pit del pacient. S’atribuïa a vapors o humors que pujaven a la part superior del cos durant la nit i dificultaven la respiració. També s’associava amb malsons i “opressions” del cor o dels pulmons.
B. En demonologia i cultura popular: Un íncube era un dimoni masculí que, segons les creences, visitava les dones adormides per tenir-hi relacions sexuals. La contrapart femenina era la súcuba. Sovint es creia que aquests esperits eren la causa dels malsons i de l’“ofec nocturn” descrit mèdicament.
Sobre el Morbus Regius (LL4 p 119)
El terme Morbus Regius (llatí: “malaltia reial”) era una denominació mèdica usada al segle XVII i ja abans a la medicina medieval i renaixentista. Morbus Regius és el que avui anomenem escrofulosi (una forma de tuberculosi ganglionar, sobretot dels ganglis del coll. Habitualment cursava amb inflor i enduriment dels ganglis del coll, sovint amb supuració crònica). Es deia “reial” perquè es creia que es podia guarir mitjançant el toc reial (royal touch): es pensava que reis ungits per Déu, com els de França o Anglaterra, tenien el poder de curar-la imposant les mans sobre el malalt. A l’època es veia com una malaltia misteriosa, difícil de guarir amb els remeis habituals (purgues, cordials, etc.).
Context històric: Reis de França (des de Clodoveu I) i d’Anglaterra (des d’Eduard el Confessor) practicaven aquesta cerimònia. A França, Lluís XIV encara feia el toc reial en el segle XVII. Era una barreja de medicina, religió i política: reforçava la idea que el rei tenia un poder sagrat.
Sobre El foc de de Sant Antoni (LL4 p 114)
L’expressió “St. Anthony’s Fire” (en català: el foc de Sant Antoni) era un nom popular i mèdic de l’edat mitjana i moderna per a certes malalties caracteritzades per ardor, inflamació i lesions cutànies greus. Segons el context històric, podia fer referència a dues malalties diferents:
- Ergotisme (intoxicació pel sègol contaminat amb Claviceps purpurea): Provocava gangrenes, espasmes i sensació d’ardor intens a les extremitats, com si cremés foc. Va causar grans epidèmies a l’edat mitjana. Els malalts sovint acudien als monestirs de l’orde de Sant Antoni Abat, que els acollien i tractaven, d’aquí el nom.
- Erisipela (infecció bacteriana de la pell, amb plaques vermelles i calentes). També rebia el nom de foc de Sant Antoni perquè la pell semblava “cremada” i feia molt de dolor. En textos del segle XVII, molts metges usaven el terme amb aquest sentit.
Sobre els humors (LL4, p 106)
Per posar en context: La teoria dels quatre humors és l’eix fonamental de la medicina europea fins ben entrat el segle XVII (1640 inclòs). Provenia d’Hipòcrates (s. V aC) i Galè (s. II dC) i deia que la salut depenia de l’equilibri entre quatre fluids corporals. Els quatre humors:
- Sang (sanguis) Òrgan principal: fetge Qualitats: calenta i humida Temperament associat: sanguini → alegre, actiu, sociable Excés: febres, inflamacions, rubor
- Flegma (phlegma) Òrgan principal: cervell / pulmons Qualitats: freda i humida Temperament: flegmàtic → tranquil, lent, passiu Excés: refredats, letargia, congestió
- Bilis groga (cholera) Òrgan principal: vesícula biliar Qualitats: calenta i seca Temperament: colèric → irascible, impulsiu, ambiciós Excés: febres altes, ira, malalties del fetge
- Bilis negra (melancholia) Òrgan principal: melsa Qualitats: freda i seca Temperament: melancòlic → trist, reflexiu, introvertit Excés: malenconia, depressió, tumors
Tractament segons els humors: Els metges del 1640 diagnosticaven les malalties com a desequilibris humorals. Els remeis anaven orientats a restaurar l’harmonia:
- Sagnies → reduir excés de sang. - Purgues i clisteris → expulsar bilis o flegma. - Cordials → reforçar el cor i els esperits vitals. - Dieta i règim (aire, menjar, exercici, son) → mantenir la balança.
Sobre la Calomelana i la Senna (LL4, p 21)
- Senna alexandrina: laxant i purgant vegetal molt utilitzat per “netejar” els humors i tractar restrenyiment, febres i mals de cap.
- Clorur de mercuri (sublimat corrosiu): remei mineral fort i tòxic, emprat sobretot (a molt baixes dosis per la seva elevada toxicitat) contra la sífilis i com a desinfectant o cauteritzant.
Sobre la "càries" (LL4, p 20)
Al segle XVII, el terme mèdic antic “càries” (Del llatí caries = “decadència, podridura, corrupció”) volia dir: destrucció o descomposició d’un teixit dur, especialment l’os. Quan un metge del 1600 deia que un pacient patia càries, es referia sovint a una lesió òssia amb putrefacció i necrosi (avui en diríem osteomielitis o necrosi òssia).
Exemple d’ús al segle XVII: “Caries ossium” → degeneració o podridura de l’os, amb secreció i debilitament.
Sobre els tractaments cordials (LL4, p 20)
En la medicina del segle XVII, «tractament cordial» (de cor, cordis en llatí = cor) volia dir l’ús de remeis tonificants i reconstituents destinats a enfortir el cor, els esperits vitals i la resistència del malalt. No tenia el sentit modern de «tracte amable», sinó el d’administrar cordials (aigües, xarops o preparats d’herbes, espècies o substàncies precioses) per revifar i confortar el pacient. Alguns exemples típics de cordials que els metges i apotecaris preparaven i recomanaven:
- Aigües cordials → destil·lats d’herbes i espècies amb alcohol o aigua, usats com a tònic general.
- Aigua de triaca (theriac) → un remei antic i molt prestigiós, fet amb moltes substàncies (opi, herbes, espècies), considerat antídot universal i fortificant.
- Julèps cordials → begudes medicinals ensucrades, sovint amb roses, violetes, llimona o safrà, que servien per refrescar i animar el cor.
- Xarops cordials → com el xarop de roses o el xarop de codony, donats per suavitzar febres i aportar força.
- Preparats luxosos → a vegades s’hi afegien perles triturades, pols de corall, fulles d’or o ambre gris, ja que es creia que reforçaven la vitalitat i protegien contra la pesta.
- Espècies calentes → canyella, nou moscada, gingebre, clau d’espècia i safrà, molt utilitzades perquè “escalfaven” i revifaven els esperits.
En resum, els cordials eren una mena de barreja entre medicaments, tònic i el que avui consideraríem quasi un suplement energètic o reconstituent de luxe.
L'amic Alexandre ens comentava avui a Tirant lo dau que el conegut joc Lamentations of the Flame Princess té força material ambientat al seggl XVI-XVII que resulta fàcilment adaptable a Misèries, així que els que us entengueu amb l'anglès podeu fer una ullada a aventures com Terror in the Streets d'en Kelvin Green, ambientada a París, o Forgive Us, del mateix autor, o England Upturn'd, d'en Barry Blatt, ambdues ambientades a Anglaterra en èpoques properes.
Salut,
Deixo aquí un recurs que m'ha semblat molt interessant, un mapa temporal que et permet veure i contextualitzar sobre un plànol mundial la situació de cada país en cada època. Per si fos poc poder anar veient i jugant amb la línia temporal i que passava a cada racó del món, la web també mostra personalitats de l'època, llista de batalles, monarques i fronteres de regnes.
Guapíssim!
Eloi
Hola obro aquest tema perquè l'altre dia, en la segona prova del joc (que val a dir que va ana r menys fluïda que la primera, quina diferència fan els 10 minuts de pausa després de la 1a fase!) va sortir així de forma espontània una variant del joc.
La variant, aplicable a la fase final, em va venir al cap perquè realment solen quedar moltes cartes a la pila de descart, de manera que el tancament de la sessió pot perdre intensitat si vols dependre del límit de cartes (tot i que el joc ja diu que no tens perquè utiltizar-les totes).
A mode de solució improvisada i per afegir una vessant diferent en una partida que havia estat més fàcil per a les jugadores del que hauria previst, vaig pensar de fer tres piles amb les cartes de la pila de descart i repartir-les entre les 2 jugadores... i el procurador.
D'aquesta manera, després que les bruixes actuessin sobre la línia temporal, el diable (al que s'enfrontaven en aquella vetllada després que sortís l'arcà del Cornut en una de les últimes tirades de les bruixes a la fase de bosc) tenia un "torn de rèplica" i obrava també el mal sobre la línia temporal, creant un cert antagonisme i generant una mica més de repte per la partida. El cert és que va quedar prou bé, per si ho voleu provar!
Setmanes enrere vam fer una primera partida a Missa negra al Catau de la quimera de Gràcia per conèixer una mica el sistema de cara a la presentació que vam fer a Ona Llibres. Aquesta és una petita escaleta que vam redactar després de la partida, amb algunes observacions i notes que ens va semblar que podrien ser útils per als altres procuradors que ens van ajudar amb la presentació, on el temps era limitat a 2 hores. Ignoreu les duracions per a sessions amb més temps.
Fase 1: Pròleg (30 min) .) Preparació de la taula amb fitxes de faceta, retrats de la Lydia i la Catherine, full de referència, tarja X, tarot, paper i boli, post-its a) S’explica breument el punt de partida del joc, es presenten els 2 personatges principals i s’explica que els jugadors interpreten facetes. b) Es mostren pàgines 8-9 i personatges escullen una faceta de cada pàgina. c) Es tria el mode de joc: Octubre, Desembre o Febrer d) Determina qui comença i aquest jugador llegeix el primer paràgraf de la seva fitxa de faceta de la Catherine. Tot seguit, el procurador li fa la pregunta de faceta corresponent al mode de joc. El jugador agafa una carta, respon la pregunta, i després col·loca la carta a la tirada, narrant un fet del passat de la Catherine. Opcional: anota en un post-it sobre la carta amb una o dues paraules per recordar més fàcilment cada record. e) Repeteix l’operació amb tots els jugadors, alternant entre les facetes de la Lydia i la Catherine. f) Quan tothom hagi respost una pregunta de faceta, es fa la 1a pregunta estacional, dirigida al grup, explicant que representa el moment en què els personatges es van conèixer. Quan responguin, col·loca la carta entre les dues files. g) Repeteix el pas “e” h) Quan tothom hagi respost dues preguntes de faceta, es fa la 2a pregunta estacional, dirigida al grup, explicant que representa com es va enfortir la seva relació i la última cosa que va passar abans d’haver de fugir. Quan responguin, col·loca la carta entre les dues files. i) Feu una pausa de 5-10 min per preparar-vos.
Fase 2: Boscos (1 h) a) El llibre indica el contrari, però suggerim avisar als jugadors que podran intervenir en el joc en qualsevol moment “habitant” un dels dos personatges si agafen la targeta de retrat que hi ha a la taula. b) Posa l’acció en marxa seguint les indicacions del llibre i creant un punt de tensió que impulsi els jugadors a intervenir. c) Explica el reglament sobre la marxa a mesura que us aneu trobant amb escenes. d) Quan un jugador intervingui, ha d’agafar la carta del personatge corresponent i 3 cartes. e) Mecànicament, cada jugador només pot fer una acció per torn. Si té èxit, pot ampliar-ne el resultat gastant cartes addicionals. Sigui èxit o fracàs, col·loca la carta a la tirada i si feu servir post-its, poseu una o dues paraules per identificar l’acció. f) Quan hagi fet l’acció i vulgui sortir del personatge, pot invertir 1 carta per dictar què passa amb el seu personatge O BÉ per complir un requisit de missa negra. g) Si el jugador no dicta sortida, el procurador té carta blanca per ser maligne/a. h) Les cartes utilitzades en la “prova” d’acció, van a la fila corresponent de la tirada. Les cartes descartades per guanyar avantatges, per dictar sortida o per guanyar requisit de missa negra van a la pila de descart. i) Quan s’acabin les cartes del tarot, tingueu tots els requisits o, el més probable, s’acabi el temps, passeu a fase 3. Idealment, lliga la història amb alguna mena de conclusió que permeti lligar-ho narrativament amb l’inici de la missa negra.
Fase 3: Missa negra (30 min) a) En aquesta fase ja no s’utilitza la mecànica d’habitar els personatges. b) Explica que el camí dels personatges arriba a la seva fi, que d’alguna manera han transcendit i que ara poden centrar la mirada a la tirada per reescriure el passat, el present o el futur. Per significar-ho, fes que llegeixin la seva declaració de missa negra (en la partida de prova, va funcionar bé que els jugadors triessin la declaració que més els agradi i la complementin amb text propi si estan inspirats, però potser hi ha jugadors que prefereixen llegir la combinació de declaracions que els hagi tocat). Explica també que ara poden accedir als poders de faceta de missa negra. c) Agafeu la pila de descart (no s’hi afegeixen les piles actuals dels jugadors, que queden a banda) i repartiu les cartes entre els jugadors. d) Per torns els jugadors col·loquen cartes sobre o al costat d’altres cartes de la tirada i modifiquen com considerin la realitat, fins que acabin les cartes, moment en que conclou la partida.
Tot recomanacions, al final cadascú que faci a taula el que li vagi millor. També van sortir idees com les següents: * Pot ser útil tenir algun testimoni per passar el focus d’atenció o la paraula entre jugadors i procurador o algun sistema semblant com una carta o indicació que el màster pugui fer servir per convidar a participar als jugadors (ahir es va donar un equívoc en aquest sentit on jo vaig anar xerrant i no es va entendre que els estava convidant a intervenir). * Post-its sobre cartes: no surt al llibre però pot ser bastant interessant per facilitar visualització. * Ajudes Hierofante del Pau, potser poden ser útils a alguns de vosaltres, no sé si per tenir-les en físic allà que us pot interrompre una mica el ritme, però perquè us soni o us inspiri algún mètode propi d’interpretació de les cartes que no són arcans i, per tant, més difícils d’aprofitar en alguns casos. Una altra opció és aprofitar la relació que estableix el joc amb els diferents colls i jugar amb això i els números com algun descriptor d'”intensitat” (per exemple un 10 d’espases podria ser un marron molt gran on algú va sortir estovat).
Hi GoolWorks, this is pretty cool, thanks for creating this for Prole, it seems to me a great little scenario to play the game and makes me think a bit of Itras By! Wouldit be ok if I translated it into Catalan so users can get it for free in my language (we recently translated Prole into Catalan too, so it'd be an additional scenario for people to get used to the game). Let me know thanks!
Actualtizació: Trobareu personatges pregenerats i els seus transfons i objectius de mostra a la nostra pàgina de recursos de MiM.
Hi vandokkenskypool, for this one we unfortunately don't have the English version yet, but it is a version of this other brilliant game by Grant Howitt https://gshowitt.itch.io/honey-heist . Hope you enjoy it, thanks.
Hi vandokkenskypool, thanks for your purchase! You are right, there are several products in the bundle that are in other languages such as Spanish, or Catalan in this case. "Entorn laboral hostil" is the translation of the game by Grant Howitt that you can find here. https://gshowitt.itch.io/hostile-work-environment. I hope you enjoy it, cheers.
